Em llevo després de deixar sonar les 5 alarmes que em recorden que comença un nou dia, em dutxo amb aigua freda seguint els consells de la meva àvia i em vesteixo a ritme de Gayatri Mantra mentre em maleeixo a mi mateixa per no haver estat capaç, un dia més, d’aixecar-me uns minuts abans per a fer els estiraments que porto prometent-me des de fa més de mig any.
Baixo corrents les escales i ensopegant amb tot el que trobo al meu pas, aconsegueixo arribar a la cuina. Em preparo un cafè i el deixo refredar mentre em maquillo, essent ben conscient que la pintura que em poso a la cara només emmascara les meves ferides internes.
Per fi surto de casa. Faig tard, corro, rellisco, m’adono que m’he oblidat la T-10 al moble del rebedor i m’emprenyo, Què hi farem? 10 euros menys aquesta setmana. Ric. Arribo al metro i allà és ell, no falla mai amb la seva salutació matinera, ¡Simpática, buenos días, Simpática!, paro, me’l miro i li somric.
¿Por qué siempre sonríes?, em va preguntar un dia mentre m’agafava la mà. Des de llavors, cada nit abans d’anar-me’n a dormir em faig aquesta pregunta, m’apunto la resposta i el matí que aconsegueixo aixecar-me uns minuts abans, la llegeixo i em pregunto a qui farà feliç aquell dia el meu gest.
Duu sempre uns pantalons foscos amb forats, una samarreta vella i mig trencada, unes sandàlies que ja són blanques, una gorra descolorida pel sol i un moneder en forma de got de plàstic que amaga quan passo pel seu costat i faig l’intent de solidaritzar-me amb ell.
L’home és invisible per a la majoria d’individus que passen pel seu costat. Per això, cada matí, des que vaig llegir Concert en Sol Major que no puc evitar sentir la impotència del protagonista en adonar-se que el vell músic de carrer és ignorat per la massa. Ara entenc perquè aquell llibre va caure a les meves mans.
No sé ben bé com, però ell i jo em fet un pacte secret. Jo no empatitzaré amb els seus budells amb monedes i ell no em donarà les gràcies per l’entrepà, sinó pel somriure i, les seves paraules plenes d’amor, ajudaran a curar a poc a poc les meves feridetes internes.
Amb la lliçó apresa i sabent que l’oblidaré a mesura que l’ambició m’envaeixi durant el dia, agafo el metro i en pocs minuts arribo al despatx. Sec a la meva cadira, encenc l’ordinador, em poso al dia de les novetats, començo a pressionar-me, contagiant l’ansietat als meus companys i, de sobte, un donut pantera rosa apareix la meva taula. Pujo la mirada i, com el vell indigent m’ha ensenyat, li somric per agrair-li el gest.
De cop i volta, em ve al cap que el cafè que es refredava mentre em maquillava, encara espera una mica de cas per part meva.
Nunca se sabe cuando una canción va a formar parte de tu memoria. Canciones robadas al tiempo que permanecen vivas, dispuestas a acompañarte, a reír y llorar contigo. En el fondo son buenas amigas y compañeras de viaje, de las que nunca fallan. A todas ellas, mi gratitud infinita.
