Je voudrais m’enfuir, mais le miaulement du chat m’arrête.
Je regarde autour de la maison et je continue sans voir aucun signe indiquant que je devrais rester là.
Juste le miaulement du chat qui est apparu soudainement et qui est devenu mon confident. Le même qui sera parti quand je sortirai par la porte.
J’aurais dû acheter des tomates, peut-être alors les doutes seraient loin de ma maison et de ma vie.
Je claque la porte et m’assieds sur le canapé sans autre intention que de laisser la nuit tomber. Soudain, j’ai oublié pourquoi je voulais m’enfuir.
Avis
Il faut vivre et vibrer avec la vie
avec toi-même
avec tes anges
avec tes rêves
Valisa
Creo versos seguint la cadència del teu batec, tocant amb la punta dels dits sons que llisquen per la meva llengua com trossos de vida.
Sóc cada cop més fràgil.
El silenci ha enterrat els camins de la fugida i ja no sóc guia de la meva veu que busca el delit entre crits anàrquics.
Em faig cada cop més petita.
Surto de mi i veig el meu cos caient per un precipici de normes abstractes abandonat al plaer de ser vençut per un exèrcit de promeses involuntàries i sé que mai més tornaré a ser jo.
MUDES
La lluna cau sota el ventre del matí i, mentre endevino els encenalls de feblesa balancejant-se als braços de l’atzar, accepto que jo només puc intuir les espores del vent germinant la nostàlgia de l’instant.
(Imatge de Carles Miró)
BRAINISIA
Brainisia
Vola’m allà
Brainisia
Només allà
Brainisia
Obre’m la porta
Brainisia
Només a mi
Brainisia
Atura el temps
Brainisia
Dibuixa’m les empremtes
Brainisia
Que mai més s’esborrin
Brainisia
Que la rialla sigui inquieta
Brainisia
Que la terra sigui ferma
Brainisia
Diuen que les fades s’han extingit
Brainisia
Jo en cuido una
Brainisia
Ella em cuida a mi
Brainisia
Ella em guia
Brainisia
Ella em vola
Brainisia
Allà
Brainisia
On és pau
Brainisia
On vull estar
REVELACIONES
Allí le encontré.
Allí donde habita el olvido y Esperanza ríe escondida.
Allí donde se abandona el tiempo y el deseo
susurra versos que anhelan ser entonados por primera vez.
Fils
Mar enllà tot s’enfonsava, queia per un precipici, mentre jo observava l’escena inalterable.
Definició
Màgia: instant en el qual el significatiu es torna prescindible i l’imperceptible, indispensable.
Quietud
Morir en mans de la teva ànima o fer un pas enrere i que et devori la incertesa.
Imatge ©J.R. 22/11/2019
Les hores d’algú (o entre mons)
Tens l’obligació d’avançar
perquè ja has aterrat i un
nou matí comença aquí i ara.
Perquè has deixat enrere la pluja i la foscor. Perquè la teva responsabilitat és viure. Perquè els teus ulls riuen i allò que et cau dels ulls ara mateix és pau.
Petjades
-El Cel plora. Crec que et troba a faltar.
Nada II
Costuras caen por el eco de la indiferencia.
Y la veo.
Y la miro.
Y la siento.
Y me hechiza.
Y la respiro.
Y me quema.
Y me gusta.
Rareses
L’olor d’un somriure
emmudit per la bellesa
El tast d’un mot
del cel que desperta
La delicadesa d’un gest
entre llampecs i espurnes
El foc d’un mirada
clandestí de rareses
Feblesa
La incoherència està perdent facultats.
Nada
Costuras caen por el eco de la indiferencia
Embruix
Paraigües oberts al cel de la indesició respiren l’aire dels mots àgils que ballen entre llençols i perfums.
Blanc
Ella l’esperava inmòbil darrera la finestra amb els ulls clavats al cor de fang que des de feia dotze anys esperava quiet i silenciós que algú el pintés
Descripció
Una cadira la terrassa
Un vidre mal netejat
Una barba pèl-roja
Una porta que s’obre
La teva mirada distreta
Els teus llavis a la copa
Els murmuris de fons
El cambrer que no ve
La teva mirada juganera
El llum que s’apaga
El vidre que s’entela
L’amiga que m’espera
Fred
La casa és gran
Les parets son de gel
El sofà crema
El gelat s’ha desfet
El vi s’ha assecat
El llit…
Les flors no han florit
No ho faran
Mai
i el llit…
La casa està recollida
Neta
Massa
i el llit…
La nevera és buida
La nevera està buida
La nevera es va buidar
i el llit…
El llit està fet
El llit no està desfet
El llit olora a mi
Només a mi
Només a mi
Només a mi
Només a mi
Només a mi
Només a mi
Només a mi
Roca y Agua
Pequeña María, fluye y déjate llevar por la corriente. Confía y ella te arrastrará a algún lugar maravilloso. Has perdido tu nave, pero nada, nada y tocarás tierra firme.
Acarícia la arena, observa a tu alrededor y pinta los árboles con el verde de tu mente.
Levántate, inspira; tus pies se enredan en la tierra.
Abre los ojos, expira; abre las alas.
Sonríe, no apartes tu mirada y avanza.
– «María, escúchame, se te han caído tres plumas, te habías dado cuenta?».
– «María, un ave se ha chocado contra tu ala, sangra, ¿Te duele?»
– «María, va, tranquila, llora, grita, sí María, yo te observo desde aquí, va, María, levántate y camina, coge carrerilla y vuela.»
– «Va, María, sí que sabes, venga, vuelve a coger carrerilla, sí, María, como te enseñé antes:
‘Levántate, inspira; tus pies se enredan en la tierra.
Abre los ojos, expira; abre las alas.
Sonríe, no apartes tu mirada y avanza.'»
María, estoy aquí contigo, no voy a dejarte sola hasta que lo aprendas. Me quedaré contigo hasta entonces y después serás tu la Maestra.
Pero…
Sí, María, llegado el momento lo sabrás…
– María: ¡AHORA!
«¡Gracias!»
NÚVOL DE LLUM
Pel camí de les imatges,
pel camí de les paraules
una història s’ha obert.
De les arrels coixes
i dels somnis escruixits
per la boira dels nervis que ens aguanten,
mandrarem en els somnis
del sol perdut.
Les esquembres dels eixos binaropals de les veritats que
mai et diré i les cadenes…
… les cadenes de les ombres
del Maig que mai arribarà.
Sona, sona, sona i no el sento.
Sona, sona, sona i no el vull sentir.
Sona, sona, sona i tu el calles.
Sona, sona, sona i mai sabré el que diu.
lamonalmon.com 