Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, una parella d’ànimes que s’estimava molt. El seu amor era tan dolç i tan pur que per allà on passaven, deixaven un rastre de brillantor que mai acabava d’esvair-se del tot.

Un bon dia, l’Ànima dels Objectius va demanar-li a l’Ànima Perduda quin era el seu projecte de vida, Ser feliç, va respondre-li. Descol·locada per la resposta, l’Ànima dels Objectius va fer-li la mateixa pregunta una setmana després, Ser feliç amb tu, va respondre l’Ànima Perduda. Estranyada, l’Ànima dels Objectius va trigar poc més de dos dies en torna-hi, Ser feliç amb tu, aquí. Molesta per la falta d’arguments, al dia següent, va repreguntar-li, Ser feliç amb tu, aquí i ara, va ser la seva resposta que li va donar l’Ànima Perduda.

El cop de porta i el cruixit de les rodetes de la maleta de flors són els últims regals que guarda l’Ànima Perduda de la seva bessona.

L’Ànima Abandonada va passar mesos escrivint Llistes i més Llistes, de Prioritats, de Projectes, de Metes. Va omplir els fulls amb Dates i quadrícules de tasques. Va ratllar-los, trencar-los i cremar-los. Va dutxar-se i va plorar. I va mirar-se al mirall. I va veure que una estrella de sis puntes es dibuixava entre el vapor.

Va córrer a buscar el full abandonat al terra de la seva cambra i va escriure SER FELIÇ AMB MI MATEIXA, AQUÍ I ARA.

Va tornar al bany, va esborrar l’estrella i mentre ho feia, va sentir com des d’algun racó del planeta, l’Ànima dels Objectius, li somreia.