– Però jo ja vaig matar-te, de petita, al saló de casa dels meus pares. Vaig agafar un xurro de piscina i dels cops tan enèrgics que et vaig donar vas caure estabornit al terra.
– Sí, cert. Em vas donar cops, amb totes les teves forces, però no vas matar-me, només em vas deixar inconscient, eres molt petita. Després de 23 anys he despertat. La teva vida és diferent, ja no tens aquells amiguets que ho tiraven tot per terra, els he buscat a la teva agenda, als pisos on vivien, però no els he trobat. Volia muntar-te una festa.
Sé que alguna vegada has pensat en mi, potser sospitaves que encara no era mort, per això estic aquí, perquè em matis, aquesta vegada definitivament. Sóc vell, m’he despertat després de 23 anys en un món que no entenc, que va massa ràpid per a mi. Necessito, si us plau, que acabis amb mi.
– Doncs hauràs de tornar a marxar, encara que volgués ja no podria matar-te. He canviat, ja no sóc violenta.
– Per això he tornat. Ja t’he dit abans que sóc vell, el cos em fa mal i l’esperit comença a pesar-me. Sempre moro i reneixo en la mateixa forma, però crec que a cada vida, vaig perdent facultats, no n’estic segur, el cap ja comença a fallar-me i els records se’m barregen.
Necessito que em matis, però de manera que no pateixi. Tu ho has dit, has canviat, ja no vas pel món fotent cops amb xurros de piscina quan alguna cosa no t’agrada.
He vist que escrius.
– De vegades. Em serveix per desconnectar.
– Per què no escrius un conte?
– Que té a veure això amb matar-te?
– Les paraules fan mal.
– Sí, però no maten.
– No maten el cos, però sí l’ànima.
– L’ànima no es pot matar, no és física…
– És estratègia, com els escacs, si debilites l’ànima, el cos que haurà de fer un sobreesforç per protegir-la es debilitarà, tant, que acabarà morint.
– Llavors agonitzaràs.
– Aquí es troba la dificultat. En trobar el punt exacte entre el respecte i la força bruta.
Per això et demano que escriguis un conte. Com es deia aquella amiga teva?
– Quina?
– La que jugava a matar monstres. Cada cop sóc més avi i no recordo el seu nom…
És trist perdre el cap, mata’m.
Perquè no la truques? Fa temps que no parleu, potser t’ajuda…
– I què li dic? Que un monstre que vaig deixar inconscient 23 anys enrere ha tornat perquè el mati amb un conte?
– Exactament això…
– Què vols? Que em prengui per boja i ja mai més vulgui tornar-me a veure?
– Tranquila, ella sabrà de què parles. El meu fill va anar a visitar-la fa poc. Ell és més jove, més enèrgic, li va costar, però és mort.
– M’estàs dient que has estat capaç d’enviar el teu fill a morir?
– És el nostre destí, ho sabem des del dia que naixem. No com vosaltres que us passeu la vida buscant objectius i metes… Però això ja és un altre tema i no em pertoca a mi… Ja te les veuràs amb el senyor Univers. A més, jo no he tornat a buscar-te perquè em jutgis, sinó perquè em matis.
– En sap greu, ets massa vell i ja ho confons tot. De veritat, no és a mi qui busques. Jo ja sóc gran i no tinc por.
lamonalmon.com 