Sóc la mà que t’empenyerà al buit i l’estrep que es farà visible quan necessitis recolzar-te. Sóc les ungles que t’esgarraparàn les entranyes i els dits que et curaràn l’ànima.
– Però jo ja vaig matar-te, de petita, al saló de casa dels meus pares. Vaig agafar un xurro de piscina i dels cops tan enèrgics que et vaig donar vas caure estabornit al terra.
– Sí, cert. Em vas donar cops, amb totes les teves forces, però no vas matar-me, només em vas deixar inconscient, eres molt petita. Després de 23 anys he despertat. La teva vida és diferent, ja no tens aquells amiguets que ho tiraven tot per terra, els he buscat a la teva agenda, als pisos on vivien, però no els he trobat. Volia muntar-te una festa.
Sé que alguna vegada has pensat en mi, potser sospitaves que encara no era mort, per això estic aquí, perquè em matis, aquesta vegada definitivament. Sóc vell, m’he despertat després de 23 anys en un món que no entenc, que va massa ràpid per a mi. Necessito, si us plau, que acabis amb mi.
– Doncs hauràs de tornar a marxar, encara que volgués ja no podria matar-te. He canviat, ja no sóc violenta.
– Per això he tornat. Ja t’he dit abans que sóc vell, el cos em fa mal i l’esperit comença a pesar-me. Sempre moro i reneixo en la mateixa forma, però crec que a cada vida, vaig perdent facultats, no n’estic segur, el cap ja comença a fallar-me i els records se’m barregen.
Necessito que em matis, però de manera que no pateixi. Tu ho has dit, has canviat, ja no vas pel món fotent cops amb xurros de piscina quan alguna cosa no t’agrada.
He vist que escrius.
– De vegades. Em serveix per desconnectar.
– Per què no escrius un conte?
– Que té a veure això amb matar-te?
– Les paraules fan mal.
– Sí, però no maten.
– No maten el cos, però sí l’ànima.
– L’ànima no es pot matar, no és física…
– És estratègia, com els escacs, si debilites l’ànima, el cos que haurà de fer un sobreesforç per protegir-la es debilitarà, tant, que acabarà morint.
– Llavors agonitzaràs.
– Aquí es troba la dificultat. En trobar el punt exacte entre el respecte i la força bruta.
Per això et demano que escriguis un conte. Com es deia aquella amiga teva?
– Quina?
– La que jugava a matar monstres. Cada cop sóc més avi i no recordo el seu nom…
És trist perdre el cap, mata’m.
Perquè no la truques? Fa temps que no parleu, potser t’ajuda…
– I què li dic? Que un monstre que vaig deixar inconscient 23 anys enrere ha tornat perquè el mati amb un conte?
– Exactament això…
– Què vols? Que em prengui per boja i ja mai més vulgui tornar-me a veure?
– Tranquila, ella sabrà de què parles. El meu fill va anar a visitar-la fa poc. Ell és més jove, més enèrgic, li va costar, però és mort.
– M’estàs dient que has estat capaç d’enviar el teu fill a morir?
– És el nostre destí, ho sabem des del dia que naixem. No com vosaltres que us passeu la vida buscant objectius i metes… Però això ja és un altre tema i no em pertoca a mi… Ja te les veuràs amb el senyor Univers. A més, jo no he tornat a buscar-te perquè em jutgis, sinó perquè em matis.
– En sap greu, ets massa vell i ja ho confons tot. De veritat, no és a mi qui busques. Jo ja sóc gran i no tinc por.
Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, una parella d’ànimes que s’estimava molt. El seu amor era tan dolç i tan pur que per allà on passaven, deixaven un rastre de brillantor que mai acabava d’esvair-se del tot.
Un bon dia, l’Ànima dels Objectius va demanar-li a l’Ànima Perduda quin era el seu projecte de vida, Ser feliç, va respondre-li. Descol·locada per la resposta, l’Ànima dels Objectius va fer-li la mateixa pregunta una setmana després, Ser feliç amb tu, va respondre l’Ànima Perduda. Estranyada, l’Ànima dels Objectius va trigar poc més de dos dies en torna-hi, Ser feliç amb tu, aquí. Molesta per la falta d’arguments, al dia següent, va repreguntar-li, Ser feliç amb tu, aquí i ara, va ser la seva resposta que li va donar l’Ànima Perduda.
El cop de porta i el cruixit de les rodetes de la maleta de flors són els últims regals que guarda l’Ànima Perduda de la seva bessona.
L’Ànima Abandonada va passar mesos escrivint Llistes i més Llistes, de Prioritats, de Projectes, de Metes. Va omplir els fulls amb Dates i quadrícules de tasques. Va ratllar-los, trencar-los i cremar-los. Va dutxar-se i va plorar. I va mirar-se al mirall. I va veure que una estrella de sis puntes es dibuixava entre el vapor.
Va córrer a buscar el full abandonat al terra de la seva cambra i va escriure SER FELIÇ AMB MI MATEIXA, AQUÍ I ARA.
Va tornar al bany, va esborrar l’estrella i mentre ho feia, va sentir com des d’algun racó del planeta, l’Ànima dels Objectius, li somreia.
Em llevo després de deixar sonar les 5 alarmes que em recorden que comença un nou dia, em dutxo amb aigua freda seguint els consells de la meva àvia i em vesteixo a ritme de Gayatri Mantra mentre em maleeixo a mi mateixa per no haver estat capaç, un dia més, d’aixecar-me uns minuts abans per a fer els estiraments que porto prometent-me des de fa més de mig any.
Baixo corrents les escales i ensopegant amb tot el que trobo al meu pas, aconsegueixo arribar a la cuina. Em preparo un cafè i el deixo refredar mentre em maquillo, essent ben conscient que la pintura que em poso a la cara només emmascara les meves ferides internes.
Per fi surto de casa. Faig tard, corro, rellisco, m’adono que m’he oblidat la T-10 al moble del rebedor i m’emprenyo, Què hi farem? 10 euros menys aquesta setmana. Ric. Arribo al metro i allà és ell, no falla mai amb la seva salutació matinera, ¡Simpática, buenos días, Simpática!, paro, me’l miro i li somric.
¿Por qué siempre sonríes?, em va preguntar un dia mentre m’agafava la mà. Des de llavors, cada nit abans d’anar-me’n a dormir em faig aquesta pregunta, m’apunto la resposta i el matí que aconsegueixo aixecar-me uns minuts abans, la llegeixo i em pregunto a qui farà feliç aquell dia el meu gest.
Duu sempre uns pantalons foscos amb forats, una samarreta vella i mig trencada, unes sandàlies que ja són blanques, una gorra descolorida pel sol i un moneder en forma de got de plàstic que amaga quan passo pel seu costat i faig l’intent de solidaritzar-me amb ell.
L’home és invisible per a la majoria d’individus que passen pel seu costat. Per això, cada matí, des que vaig llegir Concert en Sol Major que no puc evitar sentir la impotència del protagonista en adonar-se que el vell músic de carrer és ignorat per la massa. Ara entenc perquè aquell llibre va caure a les meves mans.
No sé ben bé com, però ell i jo em fet un pacte secret. Jo no empatitzaré amb els seus budells amb monedes i ell no em donarà les gràcies per l’entrepà, sinó pel somriure i, les seves paraules plenes d’amor, ajudaran a curar a poc a poc les meves feridetes internes.
Amb la lliçó apresa i sabent que l’oblidaré a mesura que l’ambició m’envaeixi durant el dia, agafo el metro i en pocs minuts arribo al despatx. Sec a la meva cadira, encenc l’ordinador, em poso al dia de les novetats, començo a pressionar-me, contagiant l’ansietat als meus companys i, de sobte, un donut pantera rosa apareix la meva taula. Pujo la mirada i, com el vell indigent m’ha ensenyat, li somric per agrair-li el gest.
De cop i volta, em ve al cap que el cafè que es refredava mentre em maquillava, encara espera una mica de cas per part meva.
lamonalmon.com 